divendres, 26 de juny del 2015

El batec del temps, de Cari Ariño






Títol: El batec del temps (El latido del tiempo en castellà)
 Autora: Cari Ariño
Editorial: Ediciones B, gener 2015
Pàgines: 455
ISBN: 978-84-666-5591-0




RESUM I DADES DE L´AUTORA (extrets de la web d´Edicions B

     La fascinant història d’una nissaga de dones des del 1920 fins al 1995.
El batec del temps es un addictiu relat sobre la lluita de tres heroïnes –àvia, filla i néta– que sobreviuen als prejudicis i els sotracs de la seva època. A través de les seves pàgines, coneixerem de primera mà els petits i grans canvis del segle xx, des de la dictadura de Primo de Rivera fins a les portes del mil·lenni actual, que incideixen en el cor i la vida dels seus entranyables i emotius personatges.

Cari Ariño va néixer el 1958 a Maella, un poble aragonès fronterer amb Catalunya i banyat pel riu Matarranya. Abans d’estudiar Literatura Comparada, es va formar llegint clàssics moderns francesos com Balzac i Flaubert. Actualment compagina la seva feina de funcionària a l’Ajuntament de Barcelona amb la literatura.
En El batec del temps, s’erigeix com una nova veu que desborda talent i qualitat literària en el panorama de les lletres actual.


LA MEVA OPINIÓ

     La primera novel.la de la Cari Ariño m´ha captivat des del principi fins al final. En 48 capítols dividits en 6 parts, amb una prosa magnífica i una estructura cronològica lineal i precisa, l´autora dóna veu a tres dones d´una mateixa família, condicionades pels canvis polítics i per les convencions socials de l´època. M´ha encantat com ha explorat les diverses relacions entre elles i com ha creat tots aquests personatges femenins, que són l´autèntic pes i les veritables protagonistes de l´obra. El batec del temps és una finestra oberta a les vides de tres dones de generacions i de personalitats molt diferents, un mirall a una novel.la generacional que té lloc al llarg de gairebé tot el segle XX. És la història intimista de la Lina, la Veva i la Violeta.

El llibre comença amb la Lina a la dècada dels anys 20. Quan mor la seva mare, la Natàlia, comença una nova vida amb la tieta Carmina al poble de Llonera (a les terres de l´Ebre), lluny de l´orfenat de Lleida on s´ha criat. És una dona resignada, submisa i sense empenta. Amb ella, coneixem la tradició agrícola del poble, els seus costums, la seva mentalitat provinciana, els seus prejudicis... Però sense dubte, el fet que més marca a la Lina i la seva generació és la Guerra Civil, tragèdia que parteix les seves vides per la meitat.

Amb la Veva, la seva filla, ens endinsem en el món de la postguerra. La Veva és completament diferent a la seva mare: rebel, forta, independent, de caràcter, amb les idees clares i amb uns somnis als quals no renuncia tot i anar a contra-corrent. Encara que li toca caure i enfonsar-se uns quants cops, sempre s´aixeca i continua lluitant perquè el seu cap no accepta que hagi d´actuar com la dona submisa que es demana en aquell temps. Ella, juntament amb la Benita (la seva generosa i alegre tieta), són els meus personatges preferits de la novel.la.

La darrera part de la narració se centra en la Violeta, la filla petita de la Veva. Neix als anys seixanta i té una personalitat idealista, fantasiosa i molt somniadora que li permet crear un món a la seva mida, el seu particular univers, tan afí amb el moment que viu. 

La Cari Ariño aconsegueix crear uns personatges rodons, profunds i versemblants que reflecteixen perfectament l´evolució de la dona durant el segle passat: des de la submissió al marit i la societat (dictadura i masclisme) fins a la independència dels anys 90. Elles bateguen al compàs de l´època que els ha tocat viure. I aquesta evolució va paral·lela a la ploma de l´autora: la primera part de l´obra és més rica en detalls i més pausada que les següents. A mida que anem avançant en la lectura i en el temps, la narració es torna més vertiginosa i accelerada per adequar-se a l´època actual. 

Gràcies al fet que la novel.la se situï en diferents espais com Llonera (escenari principal), Lleida, Prats o Tarragona, l´autora pot fer el retrat de diferents èpoques marcades pel passat i el present, la tradició i la modernitat, el camp i la ciutat... Personalment, m´ha agradat moltíssim el fet de reconèixer diferents localitzacions i dates especials de la meva ciutat, Tarragona (a partir del capítol 36). La veritat és que les descripcions que en fa la Cari m´han fascinat: són poètiques i plenes d´estimació cap a aquesta ciutat.

Per acabar la ressenya d´avui, m´agradaria fer-ho amb unes cites extretes de la novel.la:

(La Lina) va tancar els ulls, com havia fet tota la vida, i va deixar que fos el destí qui manés. (pàg. 295)

El Marcel, el seu padrastre, li diu a la Veva: “Recorda sempre que no ets l´esclava de ningú”. (pàg. 326)

Tal com li havia promès la Marga (una amiga de la Veva), van passejar lentament per la Rambla Nova (de Tarragona). En abocar-se al que l´amiga havia anomenat el Balcó del Mediterrani, va veure una extensió infinita d´aigua que s´ondulava com un llençol de seda mogut pel vent. Aquella imatge la va enamorar per sempre – fins llavors no havia vist el mar- i va saber que ja no tornaria a viure terra endins. (pàg. 333)

“Em sobra temps. Jo no vaig sortir de Prats només per casar-me amb el Quim. Ja m´agradaria ser com tu, Marga, però no ho sóc. I no saps com n´és de difícil ser diferent de la majoria! Jo em pensava que, un cop casada, seria més lliure i manaria sobre mi mateixa, però no ha estat així.” (La Veva, pàg. 390)

“Si de veritat m´estimes, Santi, dóna´m la vida tal com raja. No siguis el meu cavaller, ni el meu príncep, ni el meu somni. Sigues el meu company amb vestit de cada dia, sense armadura.” (La Violeta, pàg. 455)


Coneixíeu El batec del temps? Us crida l´atenció? L´heu llegit? Què us ha semblat la ressenya d´avui? Moltes gràcies per ser-hi sempre!


NOTA: Moltes gràcies a la Cari Ariño per fer-me arribar el meu exemplar i per la carinyosa dedicatòria. Tinc moltíssimes ganes de llegir les teves properes novel·les. :D




dimarts, 23 de juny del 2015

LA NIT DE SANT JOAN: LES DONES D´AIGUA





            Com que aquesta nit és tan màgica, tan plena de símbols i de mites i és el moment triat per les criatures fantàstiques per reunir-se, m´agradaria dedicar el post d´avui a unes figures llegendàries que sempre m´han fascinat: les dones d´aigua

Les dones d'aigua (també anomenades encantades, aloges, goges o paitides) són éssers populars de la mitologia catalana, figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis. (1)

Són bellíssimes donzelles d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres d'or o de tons de coure, que captiven  i encisen sota els raigs de la lluna els homes que poden arribar a veure-les, perquè són éssers nocturns. Van nues o amb vestits blancs transparents. N'hi ha qui diu que tenen cua de peix o ales de papallona. Són permanentment joves malgrat que no són immortals: arriben a viure més de mil anys. Com que viuen a la vora o dins de l'aigua, es diu que estenen la seva roba a prop dels corrents d'aigua, i que el mortal que pot fer-se'n amb una peça de roba generalment té la riquesa i la felicitat assegurades per tota la vida. També diuen que han estat molts pocs els homes que han aconseguit casar-se amb alguna dona d´aigua, i encara menys els que han fet durable la seva unió. Les condicions que les encantades imposen fan difícil el seu acompliment i el vincle es trenca. Diuen també que són molt enjogassades i que els agrada cantar i dansar. Si es té sort, se les pot veure les nits de lluna plena a la vora dels rius o dels estanys pentinant-se els cabells amb pintes d'or, sobretot si la música les té distretes. Hi ha el perill que aquestes melodies obliguin els mortals a bellugar-se sense parar, encara que no en tinguin ganes. (2)






Llegenda de la dona d'aigua de Cal Nis (3) 

Una nit de lluna plena el jove de Cal Nis, tot empaitant un senglar que se li menjava el blat de moro, va ensopegar i va caure, donant-se un bon cop al cap, dins d’un dels gorgs d’aigües clares que forma el torrent que baixa de Rocafort i la Vall del Flequer. El xicot va quedar inconscient al fons del gorg i s’hagués ofegat si alguna cosa misteriosa no hagués passat. 


        Quan el noi es despertà, estava estirat al terra al costat del gorg. No va veure ningú, només el reflex de la lluna a les tranquil·les aigües del gorg, però recordava vagament, com en un somni, que una preciosa noia de cabells rossos l’havia recollit del fons del gorg i l’havia dipositat sa i estalvi a la vora de l’aigua.


         Obsessionat per aquest record, la nit següent va tornar, d’amagat, a la vora del gorg i el que va veure el deixà bocabadat. Allí dins el gorg, amb mig cos fora l’aigua, hi havia una donzella de cabells llargs pentinant-se a la  llum de la lluna amb una pinta tan daurada com els seus cabells. El noi es quedà molta estona contemplant-la i se n’enamorà perdudament. Quan el noi intentà acostar-s’hi la noia d’aigua va desaparèixer sota l’aigua. La nit següent va passar el mateix... Nit rere nit quan el noi intentava acostar-se per parlar amb la noia ella s’esmunyia dins les aigües del gorg...


         Fins que una nit d’estiu, (un estiu molt sec i calorós que va eixugar el torrent i va fer disminuir perillosament les aigües del gorg) el noi es trobà la noia plorant. Quan s’hi acostà li va preguntar:


-Per què plores, noia d’aigua?

-Que no ho veus que la meva llar s’està quedant sense aigua? On viuré si el gorg es queda sense aigua?

-Casa’t amb mi i viure’m junts a la masia que ens construirem.- li va proposar el noi de cal Nis.


         Ella va accedir però li va demanar que mai, mai havia de parlar del seu origen com a dona d’aigua.

         Van viure feliços durant molts anys al mas de Cal Nis i van tenir un fill i una filla.

         ...Però vet aquí que un dia discutint si havien de plantar ordi o civada en uns camps que tenien. L’home li va retreure:


-Què has de saber tu de coses de la terra si ets una dona d’aigua?


         Immediatament es va penedir del que havia dit, però ja era massa tard: havia dit en veu alta la veritable naturalesa d’ella.

         La dona va fugir corrents per desaparèixer dins el gorg. I mai més no la va tornar a veure.

         Però la dona tornava cada nit al mas per acotxar i donar un petó als seus fills, i les llàgrimes al caure es tornaven perles que l’home recollia sense arribar a saber mai el seu origen...

         L’home va construir prop del gorg una font de clot per tal que no li faltés mai aigua a la seva estimada dona d’aigua...




Bona revetlla a totes i tots i que passeu una nit molt màgica!

.......................................

NOTES:

Imatges extretes de:

(4)   http://catala3rinsocorbera.wikispaces.com/file/view/dona_d%27aigua_1.jpg/218397882/dona_d%27aigua_1.jpg
(5)   http://media.pointblog.es/BlogPostImages/.es/Original/1076552/743d6e435f3144f6a4f08fd2c9fc6774_1076552.jpg
(6)   http://sp7.fotolog.com/photo/55/35/115/lluna_de_mar/1200220326_f.jpg
(7)   http://cat.bloctum.com/phanoramix/files/2007/09/goges4.jpg
(8)   http://www.trianglegironi.cat/images/imatges%20i%20documents/selva/arbucies/dona_aigua_1.jpg



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...